per què dir el mot
si és sempre més gran el silenci?

encenc llumins
per travessar la nit
i poder-la mirar de cara,
però s’enfuig, espantadissa.

abstemi de la sang,
xuclo la tinta del paper
i la poso a la copa
amb un raig de llimona.

un còctel sense gel
pot esperar al matí,

aquest poema no.

suco la ploma
per escriure els meus versos
al granit de l’albada.

per què surts, Sol,
si tornarà la nit?

agafes pedres
per sentir-te més ferm.

et dius que la seva immobilitat
és hodierna,
que si t’hi arrapes
seràs sòlid per sempre.

no veus els minúsculs fragments,
grans diligents,
menats pel temps sense aturall
que, a poc a poc,
es desfan com sucre entre el teu alè?

La quietud tardoral
fa baixar la pau més blava
per les copes d’ocres arbres
amb bleixos de sol astral:
lleus esferes divinals
els tons de la tardor amaren
i, a tota hora, ens acompanyen
pels viatges terrenals.

Blau de fora que em ve a dins,
i la pau m’obre la porta
a un caliu de més endins
cap on l’ànima em transporta,
cap a termes més afins
que atènyer el diví comporta.

Qui dirà tots els camins
que les ànimes emparen?
Qui el sol present més endins
trobarà en l’alba més blava
que no veuen els confins?

Som flor que dedins es bada
per conèixer l’esperit,
sepulcre de lleu tonada
que abandona el color al llit,
que marceix vida a la nit
per néixer en nova contrada
amb cançons de l’infinit.

24/11/2023

I

Han sigut molts els teus camins
que duus gravats a les entranyes;
molt diferents els teus destins:
antics records, vides estranyes,

dins moltes vides oblidades;
infinits els éssers afins
fent de persones estimades,
o, altres voltes, enemics fins.

I infinites seran les passes
que faràs, etern caminant,
per l’univers, que ets tu mateix,

en aquest joc en què percaces,
sense fi, anar-te delectant
del que ets fent de molts tu mateix.

22/8/2023

A totes les ciutats desconegudes

Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!
ANÒNIM

Passats els segles, el vent portà un record
a la ciutat assitiada per núvols negres
sobrepassant orbes muralles de la nit,
i entre les pedres que altives torres de silenci,
enrunades pel tro, alçaven ja fa temps,
hi guardà totes les cicatrius de la penyora
sanguinolenta que el llamp atroç hi va signar.

I al cementiri, floriren dues roses,
una davant de l’altra —la rosa blanca
i la rosa vermella—, en dues tombes
on dos soldats reposen, sota la terra
que un cregué defensar i l’altre conquerir,
en la profunda pau del regne de la Mort,
perquè en la vida toparen amb el plor
i la batalla, i, ara, amb pètals amargs,
maleeixen les guerres del món dels vius
i les espines que es clavaren entre germans.

I el vent arrancarà nacions successives
de la faç de la terra i, com llavors,
espargirà pel món futurs de rosa
que, sense tombes, floriran als vius cors
de tots els homes i, ja sense bandera,
ni res a defensar ni a conquerir,
la primavera del regne de l’Amor
brotarà eternament entre tots els humans.

I, únicament, seran dues roses les torres
alçades pel silenci, sense tro i sense llamp,
entre les pedres —baluard del record—
i, amb la sang no vessada, saldaran la penyora
amb l’inexorable segell de la concòrdia,
i els núvols negres només recordaran,
amb el so de la pluja, les morts inútils
que, per no repetir-les, ningú haurà d’oblidar.

2/3/2022

El cel blau del vespre s’apaga
com la nit que apaga una espelma
amb els seus dits que són de cendra.

Em fa molta il·lusió anunciar-vos que ja ha sortit el meu segon poemari en català, Afrau, el qual va guanyar el XXXVI Premi Ciutat de Xàtiva Ibn Hazm de Poesia 2022.

                Tinc sobre els peus
la cendra
                per apagar la flama
                        de la pregunta.

    Respon a l'ombra
que encega el ritual.

        Digues el buit
quan neixi la llavor.

                    Si no li creixen
ales al camí

¿com serem papallones?

El podeu trobar o encarregar a la vostra llibreria de confiança o a la web d’Edicions Bromera (https://bromera.com/infantil-juvenil/bromera-poesia/8982-afrau-9788413584799.html). Si el voleu dedicat, us puc fer arribar la dedicatòria per correu electrònic.

Afrau és una emanació de silenci que pren forma en les paraules. És un abisme que es fa paraula. També hi és molt present la transformació i la tendresa, individual i col·lectiva. Un laberint, també el del mite grec, però mirant a orient, fusionant-s’hi, i fent que tot plegat també parli d’escriure, de viure. Però, més que res, són flames que et cremen per dur-te al silenci, per trobar-te amb tu en la cendra, més enllà del que diuen els mots i el significat concret que cadascú li vulgui donar.

¿Qui té por del vol?

¿Qui té por de la nit?

			    He habitat tots els paisatges
de la meva pell.

Reconeixeràs 
			  el color dels meus ulls
                                    en cada ferida.

¿És millor no volar?

¿És millor no saber de la nit?

Els poemes són
			     únicament 
una caiguda cap a l’abisme

cap a fer-se nit.

Desitjo que gaudiu d’aquest poemari!

Oh!, crèspol de la teulada
—de la constància, mestre—,
que, de manera sobtada,
amb el teu poder silvestre
reneixes cada vegada.

La teva flor, a trenc d’albada,
fa cada teula gresol
de la seva llum daurada,
com al cel del mar el sol
fa llantó d’ell cada onada.

Resisteixes l’estocada,
enmig del llampec i el tro,
de la voraç aiguarada
ofrenant-nos el teu do
de vida ben arrelada.

Oh!, crèspol de la teulada,
tu que fas professió
de la natura enjoiada
i del vigor ets blasó,
que en mi siguis coronada!

14/6/2021

Abro, inicio, recojo una caída para ser la semilla, para ser la apertura, para dar a luz un templo con la sombra que en mi llevo. Enraízo, entrelazo, levanto columnas entre la Tierra y mis pies, acaricio el sustento para ser con él nutriente, alimento, y poder comer los dos a la vez. Me centro, me anclo, respiro en mi fundamento y subo al elefante que me marca el ritmo de mis pies, que hunde mis huellas eternas en la arena, que me dice que he estado aquí. Ya no espero, ya no busco donde no hay, ahora voy, voy siguiendo mi dedo, mi dedo gordo, flecha y vuelo de halcón, mi brújula calzada en mi, en mi planta nacida, concebida, adherida en la roca, en la pirita, con la tenacidad del musgo y la resistencia del liquen: venida del gran río de sangre de las estrellas para traer las conchas de la luz a iluminar la materia. Me cuadro, me sitúo, creo mi marco para tomar impulso, para transformar mi mundo limitado y expandirme hacia el infinito, para hacer arder el agua primordial de mis venas y volar con el vapor hacia las estrellas —asciendo para volver de nuevo en un ulterior parto de luciérnagas—. Hoy abro un nuevo acto, un nuevo canto que susurre ecos distintos a los ecos conocidos, que se sirva de ellos y los lleve a otros planetas, que amanse rencores y fieras, y erres que ya no quieres, que trace las líneas de nuevos recovecos de letras en las manos de los poetas. Hoy me conjuro para ser roca abajo y jazmín florecido arriba, para nutrirme abajo y nutrir el otro arriba, para ser mar profundo y potente y cielo sutil y presente: me invoco en mi mismo para deshacerme y poder volverme a hacer, poder sacarme todas las pieles para que desnudo vuelva a renacer, poder quitarme todas las pieles y ver quien soy en mi desnudez. Me siento parte y todo en todos los poros de mi piel, en las células de mi cuerpo que la adrenalina ha hecho encender en la llama primera del cuerpo al nacer, siento la fuerza ante el miedo y el terror de mis raíces bien metidas en el magma del amor, siento un huracán espiral que agrieta la gravedad, que me sostiene y nutre para poderme alzar, para desplegar las alas de la luz que vengo a dar. Comienzo un viaje, un agrietarme para encontrar otra verdad, una travesía poética por el mar de la sanación, medicina del alma y bálsamo del espíritu, sonidos de tambor de centro a centro en evolución, propagando el nuevo lema de las raíces que fundamentan los tejidos de mi sistema de átomos en vibración: inicio un periplo para llevar a la materia los latidos del corazón.

3/2/2023

Xoquen onades de llum
contra les costes del cor
que desfan les roques d’ego
perquè siguin sorra d’or.

Riuades de llum de l’Ésser
que s’emporta amor i mort,
tot és pura omnipresència,
èxtasi d’etern tresor.

Una dolça melodia
cavalca com cavall fort,
t’envaeix tota l’essència
vibrant amb el seu galop.

Més enllà del gran teatre
de les formes d’aquest joc
sols ets una ona de joia
del mar del qual tot és moll.

5/12/2022